Jo de gran, vull ser petit: Trets característics de la llengua oral formal

Trets contextuals

Caràcter no universal i aprenentatge escolar: la capacitat de ser bon comunicador és no universal, ja que no naixem amb ella, tothom pot ser-ho, perquè es pot aprendre les tècniques que s’han d’utilitzar. Hauria de ser un aprenentatge escolar com la llengua escrita. Hi ha persones que la desenvolupen més que altre.
Acústica, efímera i produïda en temps real: el canal és la veu, dura poc i les frases les elabores en el moment encara que hagi sigut preparat prèviament (és diferent el que et prepares que el que dius).
Context compartit, amb una comunicació relativament unidireccional: l’espai físic és el mateix en emissor i receptor, al contrari de l’escrit. L’emissor pot modificar la seva planificació segons les reaccions del públic.

Trets textuals (text / discurs)

Formal i generalment monologada: Formal -> segueix unes convencions socials i s’allunya del que és col·loquial. Monologada -> Tot i els avenços tecnològics acostuma haver-hi un interlocutor i diversos oients. Els interlocutors exposen, no dialoguen.
Informativa, planificada i de tema sovint especialitzat: tot i això sempre es reserva un grau d’espontaneïtat. Segons el context i la persona, el discurs estarà més o menys planificat (del què dirà i de la estructura).
Repetitiva (idea) i amb una intervenció fonamental dels llenguatges no verbals. Ha de ser repetitiva en l’idea que vols transmetre. Hem de fer servir el llenguatge no verbal: inflexions de veu (volum, intensitat...), rostre, gestos, moviment de les mans (tot allò que no és paraula), humor...

Trets lingüístics

Paper fonamental dels trets suprasegmentals: és a dir, els que tenen a veure amb la veu com ara el ritme. Si les sabem utilitzar, ens assegurarà l’èxit del discurs i l’atenció del públic.
Hi ha:

elements díctics: pronoms que canvien segons la situació en la que ens trobem (ell, tu, això allò...)
interrogacions, exclamacions: canviar l’entonació del discurs per que no sigui monòton (fer preguntes, afirmacions, utilitzar interjeccions)
interjeccions (eh!, ah, tu!...)
anacoluts: el primer element de l’oració no coincideix amb la resta de la frase. En un discurs oral es pot utilitzar perquè els receptors poden entendre la idea, però és més difícil que l’entenguin en un text escrit.
el·lipsis: suprimeix els subjectes
canvis de direcció sintàctica: igual que els anacoluts.

Correcció normativa i ús de la varietat estàndard: la correcció pot ser a cinc nivells com ara fonètica, semàntic, morfològic, sintàctic i pragmàtica. Varietat estàndard: es diferència dels dialectes. Existeix una gran varietat per a tots els espais geogràfics (dialectes). A Catalunya s’ha respectat la varietat lingüística central.

Com a resum en podem dir:

El model eficaç de la comunicació respon a les característiques de la llengua oral formal que hem vist abans. Està resumit en aquestes característiques: